“Què boig el món, que no té cap sentit i em fa pensar, no sé què hi faig aquí...”

És veritat que feia temps que no escrivia res. Han passat moltes coses des de la meva última publicació, eleccions generals incloses. Però d'avui no pot passar. No ha de passar. Torno a escriure per vosaltres i aquest cop ho faig en català. Aquest fet no es deu a cap motiu en especial, però he de dir que feia temps que volia fer-ho. Escriure en castellà, suposo que pel fet de ser la llengua que parlem a casa, em resulta força més simple... Però bé, aquesta no és la raó per la qual escric avui. Ja hi hauran moments per parlar del tema de l'idioma, què és tot un món.

Torno de tres dies d'acampada. Bé, per ser correctes, torno després d'estar tres dies en una casa de colònies. Des de feia temps em cridava l'atenció el món dels caus i esplais (i que ningú s'ofengui, que ja se què són ben diferents). Mig en broma, mig en serio, havia elaborat inclús un petit i, perquè no dir-ho, poc científic teorema. Es basava en el següent criteri: tot aquell ésser humà que ha tingut experiències continuades amb caus o esplais, és bona persona. No és necessari tenir un doctorat per adonar-se del caràcter poc científic d'aquest teorema, sobretot visible en el terme “bona persona”, què, com dirien els palafrugellencs, és un 'xic' relatiu. Però suposo que enteneu el sentit en el que ho dic. El fet és que per fi, una bona amiga, em va donar l'oportunitat d'entrar en aquest món i és clar, no vaig poder -ni saber- dir que no.

Dissabte, així, em despertava ben aviat i em posava en camí, calçat amb les botes de muntanya, bona roba d'abric i una motxilla d'aquelles grosses que porten els excursionistes. Aquesta sortida estava orientada a nanus d'entre 9 i 14 anys, què es dividirien en dos grups: els més petits, els Llops; i els més grans, els Rangers. Jo anava, junt amb quatre persones més, com a monitor dels primers.

Poc vaig trigar en adonar-me'n del bon ambient que es respirava, que ho impregnava tot. Els valors del respecte i el treball en equip elevats a la màxima potència. I per fer-ho, utilitzaven un entreteniment tan simple i conegut com els jocs. Aprendre jugant. Aquí està la clau. Hi havien jocs de tota mena: de córrer, de pensar, de sacrifici i lluita, d'art... Era increïble veure la serietat i les ganes amb la que es prenien aquestes activitats. Donava igual lo simple que siguessin, que cada nen i nena feia tot el possible per aconseguir el seu objectiu. Aquests jocs tenien sempre un denominador comú: passar-ho bé. Lo important era riure, divertir-se. Res més. Així de simple. Així de trivial.

Els jocs es combinaven, a més, amb una història fantàstica. Els nens havien d'ajudar a dos mags -el Big Mag, entre ells- a recuperar l'anell únic que havia quedat en mans d'uns malvats orcs. Per fer-ho, podien allotjar-se a la casa d'aquests -la casa de colònies-, on serien tractats com reis per les belles masoveres. A més, rebrien la inestimable col·laboració de dos grans cavallers -amb molt d'estil, he de dir-, que els ajudarien a fer front als orcs i a recuperar l'anell. Aquest anell, creat per fer el mal, només podia ser destruït a través d'un ritual que per alguna raó implicava pintar amb permanent als dos cavallers i fer una dansa tan absurda, com necessaria i divertida.

En menys de tres dies, he arribat a agafar una estima als nens què és difícil d'explicar. Se'ls veia feliços, encantats amb les activitats i amb els monitors. Hi havien alguns que fins i tot demanaven la nostre presencia abans d'anar a dormir, per un últim petó o abraçada. Inclús van atrevir-se a posar-me un original sobrenom. Els nens petits són increïbles. A mesura que ens fem grans, deixem de ser tan espontanis, tan creatius. Tot és més mesurat, més controlat. Però els infants no deixen de sorprendre't. Són màgia.

La veritat és que et fa pensar. Et fa pensar si realment estem fent les coses bé. Et fa pensar si no hi ha un altre camí, potser més allunyat dels llibres, per educar als més petits. Et fa pensar en què succeeix quan de sobte deixes de ser un nen. Et fa pensar en si de debò val la pena deixar de ser-ho i 'madurar'. Et fa pensar en perquè no intentem fer les coses més simples, en perquè no deixem que les emocions superin la racionalitat que la maleïda edat ens dona...

I després d'això, tornes al teu món, perquè és un altre món. I tornes renovat, carregat d'energia. Amb una gran sensació d'haver aprofitat el temps. D'haver viscut una aventura sana, intensa, inoblidable. D'aquestes que no es tornen a repetir...

Abans d'acabar, vull donar les gràcies a tots els monitors, per lo bé que ens han tractat (a mi, i als dos companys amb els que venia) des del principi fins al final i a la arítmica i gran conductora Balú, per la seva invitació. En segon lloc, dir que després d'aquesta aventura, segueixo sense trobar un contraexemple que tiri per terra el meu apreciat teorema... Oju! Que en breus sortirà als llibres!

Llarga vida als caus, osti!